Diagnosticar la fibromiàlgia no és fàcil atès la varietat de símptomes que coexisteixen i que interaccionen entre si, la qual cosa presta confusió amb altres patologies amb símptomes semblants.

El pacient triga una mitja de 2 a 6 anys en rebre el diagnòstic definitiu, després de recórrer diversos professionals i especialistes. És un perible que alguns anomenen el Viatja d’Ulisses o el Viacrucis.

Durant aquest temps l’estat de salut físic i psicològic de la persona empitjora significativament. Per una banda, sense diagnòstic la persona no pot rebre el tractament adequat i per altra, mantenir a la persona en la incertesa de què pateix provoca a la persona més equilibrada, angoixa, ansietat, por i estrès.

Els primers criteris pel diagnòstic, any 1990

En 1990, l’«American College of Rheumatology» (ACR), va establir els Criteris diagnòstics de la fibromiàlgia (Wolfe et al. 1990), que van esdevenir en un model pel diagnòstic i per la investigació de la malaltia.

Aquests criteris es basaven únicament en el dolor. Quantificaven el nombre de punts dolorosos que la persona adduïa quan se li aplicava una pressió exacta de 4 kg sobre uns punts determinats A aquests punts els van anomenar gatell i per diagnosticar la fibromiàlgia el nombre de punts gatell necessaris eren 11 sobre 18.

En aquell moment, aquests criteris van suposar un pas important pel diagnòstic de la malaltia, però cal dir que l’avaluació era clarament subjectiva: primer lloc, el dolor sempre és una percepció subjectiva de la persona. I segon lloc, com saber els quilos de pressió que s’apliquen quan estrenys amb els dits?

Així mateix, la dificultat d’establir el nombre de punts dolorosos necessaris per diagnosticar la malaltia va generar cert debat. Perquè 11 punts i no 12 o 5 o 16?

Nous criteris, any 2010

Veient que els Criteris pel diagnòstic eren poc definits, l’any 2010 van ser revisats, modificats i ampliats.

Els nous criteris elaboren unes escales de gravetat amb les que quantifiquen el dolor generalitzat i altres símptomes com la fatiga, trastorns del son, trastorns cognitius i símptomes orgànics.

D’aleshores ençà, el diagnòstic de la fibromiàlgia no es recolza únicament en el nombre de punts gatell sinó que avalua altres símptomes i signes que el pacient manifesta – se’n diu diagnòstic clínic i aquest tipus de diagnòstic s’utilitza per al diagnòstic de moltes patologies-, especialment quan les proves d’imatge, analítica o biològics resulten completament normals.

També es practiquen proves complementàries que serveixen per detectar o descartar malalties que puguin simular fibromiàlgia o que puguin coexistir amb aquesta (malalties reumàtiques, inflamatòries i malalties sistèmiques autoimmunes, etc.).

Tanmateix, el diagnòstic de la fibromiàlgia ha de ser vàlid amb independència d’altres diagnòstics associats. A més, la normalitat en les proves practicades s’ha de considerar a favor del diagnòstic de fibromiàlgia (Collado et al., 2002).